L’1 de juliol la cambra va acollir el ple del «Parlament de les Dones» coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari de la IV Conferència Mundial sobre les Dones de Beijing on, entre d’altres es va aprovar la declaració sobre el dret a la Salut i drets sexuals i reproductius.

En aquella declaració s’hi constatava que “el 1995, a la IV Conferència Mundial sobre la Dona a Beijing es reconeix el dret de les dones a gaudir del més alt nivell possible de salut física i mental, essencial per les nostres vides i el nostre benestar i, també, per la nostra capacitat de participar a totes les esferes de la vida pública i privada. La salut de les dones inclou el seu benestar emocional, social i físic i, per tant, s’han d’incorporar com a determinants de salut tant els factors biològics, com el context social, polític i econòmic on vivim.”

Per tant, cal fer una reconceptualització dels models sanitaris de salut des d’una perspectiva feminista interseccional basada en els drets humans de les dones. Cal refer els imaginaris que construeixen el saber sanitari per incorporar a les dones situades a l’encreuament de múltiples discriminacions resultants de les seves múltiples identitats i opressions.
La violència mèdica i obstètrica és aquella exercida pel personal sanitari sobre els cossos de les dones, a través del tracte deshumanitzat, l’abús de medicació i la patologització dels seus processos naturals. Té el seu origen en dues presumpcions de la medicina tradicional occidental: la concepció androcèntrica segons la qual la normalitat és la del cos masculí i la creença que la dona és un home incomplet. Derivat d’això, es produeix una patologització (i corresponent medicalització) de qualsevol procés físic, fisiològic o psicològic particular del cos de les dones (Valls i Llobet, 2006).

Aquesta violència mèdica s’exerceix també en els processos de control de la natalitat, on rep el nom de violència obstètrica, la qual inclou la violència cap a la dona embarassada i la violència exercida contra la llibertat reproductiva de les dones (Belli, 2013), vulnerant el seu dret a decidir lliurement si vol o no ser mare, i en cas que sí, com, quan i amb qui vol viure aquest procés.
Per tot això el Parlament de Catalunya insta al Govern de la Generalitat a:

1. Promoure en el període de 6 mesos el pla intedepartamental contra la violència obstètrica conjuntament amb els col·lectius i entitats de referència que inclogui:

a. Un pla de formació en aspectes ètics i comunicatius a professionals sanitaris per tal de garantir una atenció que promogui i respecti l’autonomia de les dones en la presa de decisions en relació a aquelles pràctiques sanitàries que se’ls ofereix des del Sistema Sanitari  evitant caure en una medicina paternalista que infantilitza a la dona gestant i exerceix sobre ella  violència obstètrica.

b. Un programa de prevenció, visibilització i erradicació de la violència obstètrica a tots els serveis de salut que facin l’atenció a les dones embarassades. Proveir dels recursos necessaris per evitar que el nadó sigui separat de la seva mare.
c. Un pla de mesures per abordar el dol perinatal.

2. Adoptar les mesura adients per reduir la medicalització i tractaments inadequats promovent que les dones disposin de la informació completa sobre les possibilitats, amb beneficis i efectes secundaris per poder-ho ponderar amb professionals capacitats de forma adequada promovent la presa de decisions autònomes compartides.

3. Integrar els serveis de salut mental al sistema d’atenció primària amb la incorporació de professionals que utilitzin procediments i tractaments amb evidència científica i que puguin treballar amb les dones des d’un abordatge feminista interseccional basats en drets.

4. Revisar i reforçar els protocols de detecció i atenció de violències masclistes considerant-les com un tema de salut pública prioritari.

5. Donar suport a les organitzacions no governamentals dedicades a la salut de les dones i col·laborar en la creació de xarxes de col·laboració i coordinació entre els diversos sectors de la salut.