La incapacitat que estem mostrant les forces independentistes per consensuar un full de ruta que permeti donar continuïtat al mandat de l’1 d’octubre institucionalment, antirepressiva i en termes de mobilització, ha generat un desconcert, un descontent i una indignació generalitzada que no només és del tot comprensible sinó que està sobradament justificada.
 
És evident que part de la problemàtica rau en el fet que els presos polítics i els exiliats han representat un bany de crua realitat per a qui va pregonar que el procés d’independència consistiria en un plàcid trànsit de la llei a la llei, fins al punt de destarotar els fulls de ruta traçats. Ara bé, un cop païts i assumits els veritables corol·laris del repte que suposa voler construir una República, res no pot explicar aquesta impossibilitat d’acord polític tret de l’acceptació que no tothom està disposat a assumir-ne les conseqüències. 
 
No es tracta de buscar traïdories ni heroïcitats, sinó d’acceptar que en l’actual context polític, en el marc d’un Estat com l’espanyol, no hi ha marge de canvi estructural real – ja sigui en clau nacional, social o de gènere – sense assumir que la repressió és ineludible, i si no és a través d’un contrapoder organitzat, vertebrat arreu del territori i capaç de desplegar una desobediència civil no-violenta sostinguda prou temps com perquè sigui ineludible el diàleg amb qui el nega.
 
Davant l'aplicació concreta de l'article 155 per part de l'Estat espanyol (que ja ha manifestat via el delegat del Gobierno, Enric Millo, que seguirà mantenint quan li interessi), i de tota la repressió desfermada pels seus aparells judicials, policials i polítics, és innegable que la via parlamentària cap a l'exercici de l'autodeterminació s'ha manifestat com a insuficient. Almenys en la forma en què s'ha concretat fins al moment, que ha portat a xocar amb el mur de la intervenció constant de l’Estat espanyol amb el seus tribunals i la seva maquinària repressiva i de control ideològic. 

La crua realitat és que en l’actual context ens trobem amb un parlament autonòmic més buit de sobirania que mai com a conseqüència de l'aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, però també del 135, i de l'ús per part de l'estat del FLA i dels Pressupostos Generals de l'Estat com a eines de control i limitació de les autonomies. 
 
Tot plegat situa el municipalisme – el que es practica dins i fora de les institucions – en un lloc clau de l'articulació d'una estratègia i una alternativa per materialitzar la ruptura amb l’Estat espanyol i la construcció de la República. Un fet que ni és nou, doncs es podria haver diagnosticat just després de l’1 d’octubre però sobretot després de l’aplicació del 155, ni té absolutament res a veure amb un tacticisme electoralista de cara al maig del 2019 en el que cadascú escombri cap a casa. Res d’això. Del que es tracta és d’impulsar una acció municipalista coordinada i desobedient, que ompli de contingut l'exercici del dret a l'autodeterminació lluitant pels drets socials i polítics de les classes populars, lluitant contra l'explotació del capitalisme patriarcal i les seves conseqüències, i posant al centre de l'agenda política la municipalització de tots els serveis públics, la recuperació de les sobiranies des de dins i des de fora dels ajuntaments, i la defensa del desplegament de les lleis socials suspeses pel Tribunal Constitucional, tal com recollia la Declaració del 9N de 2015, amb la mateixa fermesa i convicció que ho vam fer amb el referèndum de l’1 d’octubre. La desobediència ha de ser una eina que no només s’empri per a garantir drets nacionals, sinó també per a defensar drets socials fonamentals com l’habitatge, la sanitat, la igualtat de gènere, la redistribució de la riquesa o la salvaguarda mediambiental.
 
L'estratègia passa per fer créixer i enfortir la Unitat Popular en clau d'apoderament popular i desobediència civil activa i no violenta. En aquest sentit, si bé és imprescindible l'acció institucional, en l'actual fase encara ho és més impregnar el municipalisme d'activisme i moviments populars com a contrapoder a les actuals institucions i polítiques. La prioritat, per tant, ha de ser construir un contrapoder capaç de fer moure l’acció política institucional cap a posicions rupturistes i, alhora, que sigui capaç de donar-li continuïtat amb mobilitzacions massives al carrer, teixint xarxes de cura i solidaritat que ens permetin resistir davant el ferotge embat repressiu de l'Estat.

El republicanisme ha d’entendre el municipalisme com una eina construcció d'institucionalitat pròpia que enforteixi l'estratègia de recuperació de sobiranies a través de 900 contrapoders locals que basteixin República, s'apoderin i construeixin des de la base amb el suport, la participació i la implicació de la seva població. La que té condició de ciutadania, i la que no. En aquest sentit, l'impuls d’una Assemblea de Càrrecs Electes lligada a l'impuls d'un Procés Constituent que sorgeixi des de la base i procuri la creació d'institucionalitat pròpia és una urgència política. A això cal sumar-hi una estratègia coordinada des dels municipis després que l'AMI avui es trobi aturada i sense iniciativa política, i que l’AECAT no hagi tingut cap funció real mai.
 
Amb tot, la importància de construir un contrapoder des de la base, no nega la rellevància d'allò que es fa o es deixa de fer al Parlament. És més, la fortalesa d'aquest contrapoder passa necessàriament per una estratègia coordinada entre totes les forces independentistes per desplegar una acció d'obediència republicana mitjançant els diferents papers, rols i funcions que caldrà desenvolupar des de cadascuna de les institucions territorials així com en clau de mobilitzacions.
 
Tenim un repte fonamental: impedir que allò que va néixer al carrer mori a les institucions. Tenim el repte de garantir la defensa del major gest de dignitat que ha fet aquest poble les darreres dècades i, per suposat, no serà fàcil. Qui va dir que ho seria, mentia. Al cap i a la fi, la història de la conquesta de drets i llibertats està escrita amb esforç, ruptura i desobediència, però, com deia Allende, aquesta història, la fem els pobles.