A la Catalunya Nord sabem que els drets s'han de lluitar, conquerir i exercir. Ho sabem com a nord-catalanes i com a habitants dels Països Catalans, ja des de la signatura del Tractat dels Pirineus el 7 de novembre de 1659. Dels Angelets de la Terra als maquis, de Prats de Molló a la Maternitat d'Elna, som terra de pas i de refugi, som un poble de lluita i resistència. Som terra d'exili però també d'activisme clandestí: darrerament, aquesta pràctica combativa l'hem estès de nou al sud de l'Albera, tot col·laborant en l'organització, logística de les urnes i defensa de les escoles per al referèndum de l'1 d'octubre al Principat.

Ells canten 'llibertat, igualtat, fraternitat', però la realitat és l'Estat francès és el país que tanca més migrants a Europa: l'any passat va tancar 46.800 persones; 204 d'elles, infants. Les pèssimes condicions precàries en què treballen els aproximadament 8.000 temporers al Rosselló és l'altra realitat. Macron i Le Pen representen dues cares de la mateixa moneda: la de les agressions contra la classe treballadora i els nostres drets. I això vol dir atacar, en primer lloc, la baula més dèbil de la nostra classe, les persones migrades. Aquesta violència és la punta de l'iceberg d'una República que tampoc no és apta per a dones. Mentre Macron treu pit per perseguir per llei l'assetjament al carrer, les dades són palmàries: 123 dones assassinades el 2016, un feminicidi cada 3 dies. L'escletxa salarial a l'Estat francès és d'un 9% de mitjana, per bé que pot arribar al 24%.

Liberal de façana o obertament racista, pro-europeu o euro-escèptic, les receptes que l'Estat ofereix als pobles i nacions oprimides sota el seu jou menen cap al mateix camí: l'anorreament total, la nostra desaparició com a poble conscient, com a classe amb drets. El recent referèndum de Nova Caledònia no ens ha de fer enganyar: l'han concedit després d'una massacre de dècades i d'una substitució poblacional amb colons ben remunerats per garantir-ne el resultat. Com el català, els pobles bretó, cors, basc i occità, entre altres, encara esperem reconeixements dels nostres drets.

Quan diem que la lluita és l'únic camí ho diem per destacar la important mobilització popular contra l'expulsió d'una família albanesa instal·lada a Perpinyà i desallotjada amb mètodes de dubtosa legalitat dels edificis ocupats per a allotjar provisionalment famílies i migrants que es troben al carrer. Quan diem que la lluita ens dóna el que el poder ens pren és per denunciar l'ascens de l’extrema dreta, que no tan sols es mesura en el nombre de vots i de càrrecs electes sinó també en la incidència que té el seu discurs en les polítiques governamentals, des de ja fa massa anys, i en diversos partits polítics com poden ser LREM, LR o el PS.

El nostre present passa per la necessitat de vertebrar un projecte engrescador de futur per a la Catalunya Nord i les classes populars que hi vivim. En aquest sentit, cal posar damunt de la taula, tants cops com faci falta, el dret a decidir-ho tot, bastint un projecte propi en tots els nivells de l’acció política. Hem de desenvolupar un model propi que ens permeti construir els Països Catalans de manera concreta, transversal i real, exercint sobiranies arreu.

Perquè l'únic instrument que tenim per canviar-ho tot és el de la lluita, saltant-nos les barreres mentals, els límits dels estats opressors i les seves derivades autonòmiques o departamentals, regionalistes totes. Hem de fer xarxa i teixir complicitats en les lluites que ens són comunes.

La lluita des de l'exercici de la memòria històrica, que és la de totes nosaltres, assumint com a pròpia la resistència a l'annexió francesa el 1659, és també, ara, la lluita contra l'assimilació cultural i lingüística de les comarques nord-catalanes. Són les lluites en defensa de la terra i el seu equilibri econòmic i ecològic, les lluites socials i en contra de qualsevol mena d'exclusió, les que ens permetran ser poble i construir Països Catalans des del nostre dia a dia.

El proper dissabte 10 de novembre, ens veiem als carrers de Perpinyà. Commemorarem la signatura del Tractat dels Pirineus l’any 1659 i reivindicarem que sem nord i fem Països Catalans!

Manifest conjunt d'Arran Jovent, Endavant OSAN, COS, Alerta Solidària, SEPC i CUP.