1. Els pressupostos poden prorrogar-se però les necessitats de la societat no.

Els pressupostos prorrogats, pressupostos absolutament insuficients per fer front a les necessitats de la ciutadania catalana, no són el resultat de cap fatalitat ni de cap maledicció. Són el resultat de les polítiques a les que de forma recurrent ha donat suport el govern de CIU (CDC) a nivell estatal, com l'aprovació de la Llei Orgànica d'Estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera que va entrar en vigor l'1 de maig de 2012.

No es pot reflectir el patiment de la societat amb dades estadístiques. Cada persona que pateix la precarietat la pateix en el 100%. No hi ha cap estadística, cap xifra, que pugui recollir el sofriment, l'angoixa, la tristesa, la fam, el fred, la desesperació... de centenars de milers de persones que pateixen totes aquestes privacions avui a casa nostra. Totes aquestes dades queden aquí ofegades, silenciades en l'opulència i la fredor del marbre, i les catifes.

El 71% de la despesa destinada a protecció social en els pressupostos del 2015 és totalment insuficient per fer front a la realitat social que patim. El model que imposa la Generalitat amb els seus comptes, és un model basat a tapar forats i emergències amb múltiples ajuts petits i restringits que estigmatitzen i compliquen la vida a qui ha d’estar contínuament demanant i anant de finestreta en finestreta.

Segons l'informe Insocat, elaborat per les entitats catalanes d’acció social, les causes de la creixent desigualtat de la societat són múltiples, però l'evolució dels darrers anys ens obliga a posar l'accent en la precarietat del mercat laboral i en els dèficits del sistema  de protecció social. La darrera reforma laboral ha donat lloc a un clar deteriorament de les condicions laborals (davallada dels salaris, increment de la temporalitat, reducció del volum de treballadors acollits a convenis etc.) i a un increment de l'atur juvenil i de llarga durada. El fenomen dels treballadors pobres s'ha consolidat: segons les darreres dades, un 11'7% de les persones amb feina tenen uns ingressos que no superen el llindar de pobresa.  

Podem també fixar-nos en l’evolució de la taxa AROPE (taxa de risc de pobresa o exclusió social), taxa definida per l’Estratègia 2020 de la UE, per tant, taxa no susceptible de venir dels antisistema o estrufularis, que ens permet fer una valoració global i qualitativa de la situació de la persona, reflectint el caràcter multifactorial de la pobresa. Aquesta taxa té en compte tres indicadors: la població que viu sota el llindar de la pobresa, la població afectada per una privació material severa i la població amb baixa intensitat de treball per llar.

En concret, aquesta taxa a Catalunya ha passat del 22’7% al 26% en cinc anys. Això vol dir que una quarta part de la població catalana està en risc de pobresa o exclusió social.

2. La Generalitat intervinguda?

Però si parlem de les necessitats financeres del sector públic o de mesures urgents en pròrroga pressupostària també hem de parlar del deute, d’aquella partida dels pressupostos que any rere any augmenta, d’aquella partida que, de moment, mai pateix les retallades.

El deute de la Generalitat de Catalunya va passar de poc més de 15 mil milions d’euros al 2007, abans de l’esclat de la crisi econòmica, a acumular deutes de més de 51 mil milions d’euros al finalitzar 2012 (avui són ja més de 67 mil milions d’euros). En aquest augment hi tenen força a veure les quatre emissions de bons detallistes (els bons patriòtics) i altres emissions a mercats financers que tant el govern del tripartit primer, com el de CiU després, van fer entre 2010 i 2012, per fer front entre d’altres al descens d’ingressos fiscals que arribaven des de Madrid. Emissions detallistes a curt termini que es van fer pagant interessos d’entre el 4,24% i el 5,25, a més de comissions a les entitats financeres que van gestionar la venda d’entre l’1,35% i el 2, 47%. De fet, i segons un informe de la Sindicatura de Comptes sobre l’endeutament de la Generalitat entre 2010 i 2012, en aquest període el govern català es va finançar a interessos entre 2 i 3 punts per sobre l’euríbor.
Des d’un inici, l’acceptació del programa de rescat del FLA ha estat l’acceptació d’una intervenció de la política econòmica de la Generalitat.

La intervenció del Govern espanyol, prestant a les comunitats autònomes que fins aquell moment s’havien finançat a través dels mercats financers, s’ha d’entendre en bona mesura en clau de “rescat” als creditors dels governs autonòmics. Vist d’una altra manera, el FLA ha servit per rescatar als creditors a la vegada que s’han “blanquejat” deutes que podrien haver estat il·legítims o il·legals. Ha estat el bot de salvament de bancs, inversors i grans empreses davant l’esclat de la crisi econòmica i el seu impacte en les finances públiques. No oblidem que per aquest rescat ens estem endeutant totes, pel que al final som les ciutadanes les que paguem aquest rescat.

Al 2016 es preveu que el deute de la Generalitat superi els 70 mil milions d’euros, i en el pressupost s’haurà de preveure com pagar o refinançar els més de 10 mil milions d’euros de deute que vencen. Dins d’aquests, al 2016, toca començar a retornar el capital prestat pel FLA, que o bé es refinança amb el propi FLA, o s’haurà d’abonar a Madrid no se sap amb quins recursos.
Per acabar-ho d’adobar tenim tancada l’aixeta de mercats financers i bancs. La relació de la Generalitat amb la banca es limita a negociar refinançaments de deutes a curt i mig termini que no arriben a ser coberts pel FLA.

Aquesta situació, que a priori es pot llegir com d’extrema dependència de Catalunya en vers a l’Estat espanyol, ens dota també d’una eina de pressió molt poderosa. Pot el govern català permetre’s desobeir i deixar de pagar el FLA? No fer-ho és permetre que sigui Madrid qui gestioni l’economia de la Generalitat, en definitiva, cedir la majoria de les competències autonòmiques. Cal preparar l’alternativa.

Per poder impagar cal tenir, com hem vist en el cas de Grècia, un pla B en marxa. I això ens recorda un dels objectius d’aquesta legislatura: preparar l’estructura que ens ha de permetre recaptar els impostos directament. Però també establir control dels capitals, tenir resolta la qüestió monetària o negociar de tu a tu amb el Banc Central Europeu.

Totes aquestes qüestions, entre moltes altres, cal començar a discutir-les, i nosaltres tenim clar que l’únic camí és el de la desobediència i per tant, partir d’una posició de força i de possibilitat real d’impagament.

3. Però avui no aprovem pressupostos.

Avui podem aprovar aquest decret, però no podem defugir del debat sobre els nous pressupostos. Prorrogar el pressupost significa tenir molt poc marge de maniobra.

Fer uns nous comptes obliga a decidir i a exposar per on s'aplica la tisora o si per contra, s’aborda com fer front a les necessitats de la població, d’aquella població que com dèiem abans viu una realitat insuportable. La decisió de prorrogar els pressupostos, de moment, impossibilita el debat parlamentari i social sobre els pressupostos.

Si la pròrroga pressupostària ens permet continuar amb el xantatge del deute, encara amb més motiu ens ha de permetre desplegar polítiques socials pendents i maltractades la passada legislatura.

Eulàlia Reguant, diputada de la CUP-Crida Constituent